Inici  
  Projecte Històric DossiersAmazonia.cat  
  Webblog

Tibet, modes i mitjans de comunicació
per Albert Abril

A les nostres societats desenvolupades i atabalades, a canvi de progrés hem cedit una mica de tranquil·litat. A canvi d’estabilitat una mica d’angoixa i a canvi de benestar material una mica de felicitat. No és pas gens estrany, doncs, que el pare de totes les societats desenvolupades –l’amic americà- sigui líder en recerques anti angoixants. I així, una de les modes que ha fet més furor en els darrers temps, ha estat el budisme, disciplina que no crec que aporti més pau d’esperit que una vida ben entesa al Pallars Sobirà, poso per cas.

Del que no ens hem adonat, potser, és que aprofitant-se de la moda budista, hi ha una colossal operació de màrqueting polític que té per objecte la promoció internacional de la causa de Tibet i el seu enfrontament amb la Xina comunista que el vol assimilar com a nació. La capacitat dels dirigents religiosos i nacionals del Tibet per internacionalitzar el seu cas és magnífica. Potser l’únic cas comparable seria el de Palestina, i encara s’ha estalviat sinó la repressió i la matança de població duta a terme pels xinesos, almenys una fase de lluita de l’estil del terrorisme internacional com han fet els palestins.

Trobo un cert paral·lelisme entre l’afabilitat del Dalai Lama i la d’Arafat –dos eterns somrients- en les seves llargues i tossudes peregrinacions per les cancelleries occidentals a la recerca de poder polític. Potser tenen el mateix assessor d’imatge.

La intelligenzia tibetana ha jugat amb encert el fet de ser un ens oposat a la darrera potencia comunista, i sens dubte això l’ha ajudat a trobar un forat en l’atenció del públic nord-americà.

De fet, aquesta estratègia ha estat molt productiva lligada a dos conceptes-clau més, que demostren que la gestió internacional del Tibet està en bones mans. L’una és aquest neguit de les masses occidentals de retrobar una mica de pau en el seu atrafegat anar i venir. L’altra, donar la importància que els correspon als mass media i saber com introduir-s’hi. En efecte, entre moltes altres estrelles de Hollywood, l’actor Richard Gere s’ha destacat per ser un dels propagandistes més rellevants del budisme lligat a la causa tibetana. La seva amistat personal amb el Dalai Lama, una altra mostra de com aquest sap triar bé les amistats, ha reportat al país asiàtic una publicitat impossible de valorar en diners. Fins i tot Gere, que és adepte a la meditació zen, va ser reconegut pel líder de la branca tibetana Nyngma com la reencarnació d’un lama del segle XV.: tot un doctorat Honoris Causa. Després d’això Richard Gere va protagonitzar una pel·lícula, L’àngel vermell, tant crítica amb el sistema judicial xinès que va ser prohibida per les autoritats de la República Popular. En aquest film, Gere feia el paper d’un advocat americà empresonat després de ser acusat injustament d’haver assassinat una jove xinesa filla d’un alt càrrec militar.

Quan no fa massa, el director Martin Scorsese va rodar el film Kudun, sobre la vida espiritual d’un líder tibetà, el Dalai Lama en persona va anar a Nova York a lliurar-li el premi Llum de la Veritat, en presència de la guionista Melissa Mathison –lligada sentimentalment a Harrison Ford- i, es clar de l’inevitable Richard Gere, és a dir bona part del nucli dur de l’star system.

L’olfacte del Dalai Lama és admirable. Potser el recordareu al Palau de la Generalitat embolcallant el president amb la bufanda blanca (quan el Dalai Lama té interès a retratar-se amb tu és que comences a tenir poder real).

Ja en l’època franquista, quan pel món ningú no rebia un espanyol, la televisió en blanc i negre ens mostrava les imatges d’un De la Quadra Salcedo, a qui el dirigent tibetà havia distingit amb la seva amistat.

Al Tibet han entès que amb cal guanyar la batalla de la comunicació en l’àmbit mundial. Per a les televisions internacionals no hi ha res més fàcil que obtenir permís per rodar els monjos tibetans i llurs monestirs. Les programacions en van plenes: entre els del Serenguetti, de la ruta de la Seda, i de la vida del calamar en captivitat, els budistes del Tibet són un clàssic.

Aquest ·assalt al poder” del Dalai Lama demostra la importància de la formació ambiental de les persones. De la mateixa manera que els fills de rei són educats per ser reis ells un dia, i els fills dels rics per ser rics ells mateixos, un líder espiritual –i polític- s’esdevé un excel·lent professional, i un bon producte de màrqueting, que després d’anys de formació fa oblidar els seus orígens senzills al si d’una família camperola i illetrada.

Una gran operació de màrqueting, tant ben portada que, més enllà de la divulgació d’una imatge de marca a través del satèl·lit i del cable, més enllà de situar al mapa un país i un problema, més enllà d’anar madurant l’opinió internacional per al moment polític en que li caldrà tenir-la de la seva banda, a més a més va calant poc a poc en l’esperit d’una part dels ciutadans del món occidental, els qui, esdevenint budistes ells mateixos ja no semblen limitar-se a balllar l’Hare Krishna a la Rambla com als anys setanta, sinó que disposen d’organitzacions complexes i eficaces, que inclouen temples suntuaris entre el Garraf i el Penedès mentre escampen adhesius pels automòbils de Barcelona amb les paraules Free Tibet.

Publicat a Marc de Referències, núm. 4 Tardor de 1998