Inici  
  Projecte Històric DossiersAmazonia.cat  
  Webblog

El Tibet: país envaït o província desagraïda?
per Domènec Cano i Senties

La violenta invasió de finals del 1959 ha deixat pas a una allau d’inversions encaminades a portar el progrés al regne del budisme.

El Tibet és un d’aquells pocs paratges del planeta que encara suscita grans misteris als ulls dels occidentals, un lloc de llegendes i sobre el qual han corregut autèntics rius de tinta en la literatura universal. La seva geografia, a l’anomenat sostre del món, n’ha alimentat el misticisme. Tot i així, és possiblement el caràcter del seu poble i la seva estructura social el que més ha despertat la curiositat i l’atracció de la resta del món. I és que resulta veritablement original i atractiva una societat que proclama la no violència com a signe d’identitat.

El seu líder polític, el Dalai Lama, fa gairebé cinquanta anys que viu exiliat a l’Índia, des de la invasió xinesa. Uns diuen que el Tibet està ocupat i explotat, i que la seva llengua i la seva cultura estan en camí d’extingir-se a mans de la gran Xina. D’altres parlen del Tibet com una regió amb gran autonomia i a la qual Xina ha portat el progrés i el benestar. Fóra bo, però, veure quina ha estat l’evolució fins arribar a la situació actual, d’ocupació i extermini per a uns, i de desenvolupament i obertura al món per als altres.

La invasió

L’octubre de 1950, l’Exèrcit Popular d’Alliberament de la República Popular de la Xina va travessar el riu Dri txu (Iang tzè, en xinès), va avançar sobre la població de Xamdo i va tallar la retirada de les forces tibetanes. Xamdo va quedar sota el comandament de Ngabo Ngawan. Una delegació tibetana encapçalada pel mateix Ngabo, lider comunista d’origen tibetà, va anar a Pequín a negociar un acord que reconegués “l’alliberament” del Tibet i el dret dels tibetans a autogovernar-se, tot i que deixava a la Xina les competències de defensa i política exterior. El compromís, conegut com L’acord dels 17 punts, es va signar el 23 de maig de 1951. Amb tot, aquest acord no es va respectar. La no bel·ligerància dels tibetans va permetre que l’exèrcit de Mao s’hi establís i que la Xina controlés el territori. La tesi de Mao era que s’havia alliberat el Tibet “dels invasors estrangers” (indis i britànics) i se l’havia reintegrat a la “Terra mare”.

Les relacions entre Lhasa i Pequín, per a qui el Tibet és una part inseparable de Xina des del segle XIII, van començar a deteriorar-se de manera immediata. Va esclatar una revolta a la part oriental del Tibet el 1956, al mateix temps que les notícies sobre les reformes comunistes provocava l’èxode cap a Lhasa. El 10 de març de 1959, una altra manifestació espontània i pacífica inundà els carrers de la capital tibetana. Es demanava la independència i el final de la repressió xinesa. Va ser brutalment esclafada per les forces xineses. Segons fonts tibetanes hi van morir 87.000 persones.

El Dalai Lama i els seus familiars van escapar de les tropes xineses disfressant-se per a no ser reconeguts. El 28 de març d’aquell mateix any el xinès Zhou En Lai va anunciar que el Tibet estava sota control xinès. Poc després el règim de Mao va nomenar el Pantxen Lama cap d’estat tibetà. El Dalai Lama per la seva banda, es va exiliar amb cent mil tibetans més i s’establiren a Dharamsala, al nord de l ‘Índia, on van fixar el govern a l’exili, lloc on encara hi té la seu.

L’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar l’octubre del mateix any una resolució que deplorava la supressió dels Drets Humans al Tibet. Un any després, el 1962, una part del PCX (Partit Comunista Xinès) va exigir al Pantxen Lama que qualifiqués el Dalai Lama com a “reaccionari i traïdor”. No només s’hi va negar sinó que va enviar una carta a Pequín descrivint la destrucció de la cultura i el territori tibetans a mans de les autoritats xineses. Va ser empresonat i no se l’alliberà fins el 1977. A partir del 1965, el Tibet va adquirir l’status oficial de regió de la República Popular i se’l va sotmetre a una forta transformació socialista. Durant la Revolució Cultural, la Guàrdia Roja va intensificar la persecució antireligiosa i va destruir milers de monuments i monestirs budistes. Després de la Revolució Cultural, la Xina va canviar la seva actitud cap al Tibet. Entre el 1979 i el 1984 fins i tot es van rebre a Pequín dues delegacions enviades pel Dalai Lama. Tot i això les converses no van assolir cap acord, ja que els xinesos només volien pactar el retorn del Dalai Lama i no problemes referents als Drets Humans o a una més gran autonomia tibetana. Els xinesos acusaven el Dalai Lama de no signar els acords perquè estava subvencionat per Taiwan.

El guant de seda

Amb Deng Xiaoping al poder, la Xina va optar per canviar radicalment la seva política cap al Tibet. Si bé el Dalai Lama, premi Nobel de la Pau el 1989, continua exiliat i la Xina no accepta que es parli de la independència del Tibet, Pequín sí que ha fet una forta política de desenvolupament al Tibet. Avui el Tibet és un reclam per al turisme xinès i Pequín ha anat reconstruint alguns monestirs i monuments malmesos.

El Tibet suposa per a la Xina una posició estratègica a l’Àsia central, així com un vast territori quasi verge amb valuosos recursos naturals. Pequín vol convèncer els tibetans que estar a la Xina suposa desenvolupament i riquesa i sembla que està aconseguint-ho. A més, cal destacar la forta política que ha fet el govern per instal·lar gent de l’ètnia Han (l’ètnia majoritària dels xinesos) a tot el territori tibetà. Les xifres són molt diferents segons les fonts. Els tibetans diuen que el han ja són gairebé majoria. Pequín per la seva banda, xifrava el 1999, en poc més de 70.000 el han que vivien al Tibet, amb una població total de dos milions i mig de persones.

Tot i això el Tibet ha canviat molt en poc temps. Els edificis nous de Lhasa han substituït les construccions tradicionals tibetanes, fent que la capital sembli una ciutat xinesa més. I alguns tibetans han descobert alguns avantatges del “materialisme” vingut d’una Xina que es modernitza a passos de gegant.

Les autoritats xineses neguen que vulguin canviar el Tibet amb l’arribada d’immigrants de l’ètnia han, però resulta evident que els nouvinguts, només a Lhasa ja representen la meitat dels seus 200.000 habitants, dominen la nova economia tibetana que tradicionalment s’havia basat en l’agricultura. Per exemple els han controlen els punts de venda de records turístics a les portes dels monestirs i és freqüent veure els tibetans fent veda ambulant a les portes dels característics karaokes xinesos.

Però la nova estratègia de les autoritats xineses està recollint bons resultats. El setembre del 2002 i per primer cop en deu anys, membres del PCX van rebre novament a Pequín i a Lhasa representants del Dalai Lama. A principis del mateix any es van deixar en llibertat sis presoners polítics tibetans i, en una inesperada acció, van convidar el germà gran del Dalai Lama, Gyalo Thondup, a viatjar al país per primer cop des de la fugida del 1959.

. Els tibetans menys patriotes valoren el canvi de vida que han experimentat, les comoditats del desenvolupament i el fet de poder-se dedicar a feines diferents de l’agricultura. Si se’ls pregunta però, molts d’ells es neguen a parlar de política i es remeten a les comoditats de que gaudeixen ara. Fins i tot en algunes teulades de cases tibetanes onegen banderes de la República Popular de Xina.

I sembla que això no ha fet més que començar. Les autoritats xineses cobreixen el 90% del pressupost tibetà, i en una clara política de bastó i pastanaga, el seu cinisme fa que alguns subsidis beneficiïn fins i tot activitats encaminades a potenciar manifestacions culturals més o menys genuïnes, com la curiositat folkòrica de la cervesa local de marca “Lhasa”.

Projectes ambiciosos auguren una transformació del Tibet., la més faraònica de les quals fou la inauguració d’un ferrocarril que uneix Tibet amb la Xina. Es tracta d’una obra de més de 1.200 quilòmetres que ha costat 2.400 milions de dòlars i que fou inaugurada fa dos anys. Però aquest projecte té dues cares car per a uns acabarà amb l’aïllament històric del Tibet però per a d’altres suposa el cop definitiu al país amb l’arribada massiva de milers de han xinesos que no assumeixen ni la cultura ni la llengua del nou país. Tampoc s’ha de menystenir la facilitat de moviment de tropes que suposa un ferrocarril modern, en cas que les autoritats xineses ho veiessin pertinent per a sotmetre el poble tibetà.

I és que el conflicte continua. Prova d’això són les massives manifestacions mundials al pas de la torxa olímpica dels Jocs de Pequin de 2008 en contra de Xina per part del nacionalisme tibetà o declaracions fetes a Barcelona per entitats com la casa d’Amics del Tibet que acusen el consolat xinès de pressionar per fer desaparèixer l’entitat. Cal recordar que en passat Fòrum de les Cultures de Barcelona, la Xina va impedir la visita del Dalai Lama i que policies xinesos van vigilar durant dies la seu del Centre UNESCO Catalunya, que en gestionava la visita. Per a Pequin el fet que el Tibet es mantingui estable el col·loca en una situació endarrerida l’agenda política. La tasca principal és impedir que el Dalai Lama aconsegueixi més reconeixement internacional del que ja té, i en té molt i estengui la seva influència al Tibet, així com aniquilar qualsevol intent secessionista. La cosmovisió tradicional xinesa, per la qual el món té poc interès més enllà del seu univers, nega qualsevol acusació d’imperialisme mentre cínicament l’exerceix amb desconsideració i mà dura, la mà més dura del maoísme dictatorial. Per a la Xina la resistència tibetana ve d’una “regió” desagraïda que s’ha beneficiat enormement de les ajudes al desenvolupament que li ha concedit el govern de Pequín, i que malgrat tot ha decidit donar suport al traïdor Dalai Lama. I és que la possessió d’una fotografía del Dalai Lama continua sent motiu de càstig i el Human Rights World Report dels últims anys continua denunciant detencions i tortures de tibetans per raons polítiques.

Publicat a Marc de Referències, núm. 22 Tardor de 2004 (actualitzat III de 2009)