Inici  
  Projecte Històric DossiersAmazonia.cat  
  Webblog

Un intent de dictamen sobre la situació del teatre català
per Ricard Salvat

Fa uns dos mesos en una entrevista que vaig tenir amb Josep Maria Bricall vàrem parlar de la necessitat d’establir un dictamen sobre la situació actual del teatre català. Cara al funcionament del futur Consell de la Cultura i de les Arts de Catalunya (C.C.A.C.) del qual ell era Comissionat, parlàrem que potser seria convenient que algú establís una anàlisi de l’actual moment. i ell mai no em va dir que jo podia dur-lo a terme, ni jo vaig pensar, en aquell moment, que potser em podria agradar de fer una aproximació a aquesta anàlisi. El fet és que he anat donant voltes al tema en una publicació de Barcelona (Avui) i en una altra d’Euskadi (Artez) i penso que potser convé ara de fer una sintesi de tot el que ha anat passant fins ara.

Miro el diari del 1er de maig, dia sempre simbòlic. L’actual cartellera resulta inquietantíssima, absolutament preocupant. A La Vanguardia, hi ha inventariats o bé anunciats vint-i-nou teatres, amb el Liceu trenta. De fet cinc són companyies i teatres obertament no professionals. Només hi ha catorze espectacles en català, incloent-hi els no professionals (per exemple La Rambla de les floristes de Josep Maria de Sagarra al Teatre Casal Corpus). En una de les tres sales del TNC, es representa, en castellà, (Fuenteovejuna), a l’escenari petit del Lliure es pot veure una obra bilingüe. El Romea proposa un García Márquez anuncia un Manuel Puig, dos textos sud-americans seguits. La Villaroel també fa propostes en castellà, un Fo anuncia un Fernan Gómez. Fins i tot a l’espai Brossa s’actua en castellà. O sigui que, a part de Mar i cel al Victòria i L’home de teatre de Bernhard a la Sala Fabià Puigserver –amb un aforament considerablement reduït- no hi ha cap teatre superior a les 500 localitats on s’actuï en català. Ho fan només les sales petites alternatives i les no professionals. També acostumen a actuar en català els espectacles de les sales que es troben al marge de l’habitual circuit alternatiu, l’off off o bé el teatre de la perifèria al qual ens referirem més endavant. El panorama actual no té res a veure amb el que succeïa en qualsevol dia dels anys 80, on s’arribava a un 60-80% en català. Baixa el públic català i puja el castellà. ës més, sorgeix un públic castellà militant, que va només al teatre fonamentalment perquè és teatre castellà. En aquest sentit, de sobte, les representacions en castellà adquireixen un to molt especial. Per exemple, a la darrera representació d’Antonio Gala interpretada per Concha Velasco al Teatre Borràs, hi havia un públic aparentment madrileny, amb bons abrics de visó i alguns personatges famosos de la TV central, un d’ells per cert, amb rigorosa capa castellana. De sobte em vaig trobar en una atmosfera que em va recordar el Madrid militant del primers dels anys 50 amb representants de l’alta burgesia. Era com veure un film d’aquell moment. Pràcticament no se sentia ni un mot en català entre el públic.

II. Etapa Sergi Belbel

La professió teatral ha quedat molt inquieta amb el nomenament de Belbel, fet absolutament “a dit”, com en els millors temps del pujolisme. Resulta preocupant que després de tantes reunions i tants i tants papers com han fet els professionals per establir una etapa de programacions al TNC, homologables a les dels teatres subvencionats d’Europa, tot hagi quedat igual. Per què tantes consultes als professionals per part de Joan Francesc Marco, conseller delegat del TNC?. Per què l’existència del seu document Nova etapa si a la fi no se segueix res de tot el que es va parlar i escriure en aquests darrers mesos?. La impressió que es treu de les declaracions de Belbel és que es farà exactament el mateix que a l’etapa anterior. “Más de lo mismo”, com diu la gent de teatre. Per què tantes i tantes associacions treballant per al CACC, tantes entrevistes, per què? Quan es constitueixi el Consell, es trobarà amb el TNC bloquejat fins el 2010, el Liceu fins el 2008, i el Lliure fins el 2006, com a mínim. Quin marge de maniobres podrà tenir el tan desitjat Consell? .

El fet és que no es nota l’existència d’un programa superior, una voluntat de crear una cultura de país, ni al TNC, ni al Liceu, ni a l’Institut del Teatre. No es defineixen repertoris. No hi ha programes per a quatre o vuit anys. Tot s’improvisa sobre la marxa. No hi ha voluntat de crear companyies estables. En un any i mig de nou govern no s’ha produït més que continuisme ideològic i estètic. I s’afirmen cada cop més excessives concomitàncies i complicitats entre el teatre públic i el privat. Ja hi eren i hi són en l’època de Reixach, tant que Marc Font fa a Belbel, en una entrevista a Canvi 16, la següent pregunta: “Una de les crítiques al TNC és que sovint fa productes de poc risc. No creus que s’haurien de potenciar productes diferenciats respecte als privats? (Sergi Belbel:) Depèn dels cassos. Per exemple, hi ha el cas de Mar i cel de Dagoll Dagom que és una companyia emblemàtica que volia celebrar el seu trentè aniversari rescatant un espectacle emblemàtic, però amb els diners que tenien no ho podien fer. Aquí el criteri ha estat ajudar una companyia emblemàtica a tirar endavant un projecte perquè si no l’ajudaven no era possible que fessin l’espectacle (1). No podem deixar de dir-nos que si va ser possible fa disset anys, per què ara no era factible de tornar-ho a fer? Dagoll Dagom posseeix o regenta un teatre de gran aforament i la companyia tenia en propietat el decorat. Per què no era possible repetir-ho? Ningú no ho pot entendre. Es donava a Dagoll Dagom una subvenció com es va fer l’altre cop, i endavant!. Com s’ha vist, Mar i cel, ha estat un èxit grandiós. En el cas d’haver tingut una subvenció, ara amb la nova regulació segons els nous interessants criteris de l’equip Sendra, Sureda, Marcé de la Conselleria de Cultura, sens dubte haurien hagut de tornar l’import de l’ajuda econòmica. I així, aquesta subvenció hauria pogut rebre per a iniciar el projecte, després l’hauria hagut de retornar, creant-se la possibilitat de passar-la a altres companyies. Així els altres grups que necessiten expressar-se i no poden, tindrien la manera de fer-ho.

III.

S’afirma a l’entrevista esmentada: “Ciutats com París, Berlín o Londres ens superen en oferta però no en qualitat escenogràfica. La diferència és que a Londres existeix amor pels autors del país, mentre que aquí hi ha la tendència a matxacar-los” (2)

A la pregunta si un teatre nacional ha de donar pes als clàssics es contesta: “Això s’ha de mantenir i hem de donar una mirada molt especial als nostres clàssics (3). Pobre del teatre català, si es manté la situació anterior en què s’han fet sempre les mateixes obres de Guimerà i no hi ha hagut cap recerca, cap investigació, no s’ha representat cap Robrenyo, cap Pitarra, cap Rector de Vallfogona, cap Joan Ramis. Per no parlar de l’anihilació gairebé absoluta dels Espriu, Oliver, Palau i Fabre, Brossa, Pedrolo, Capmany, Teixidor, Espinàs, Bonet, Porcel i un llarg etcètera.

L’altre dia un gran sindicalista afirmava al programa La R-pública que el pujolisme va crear una estructura, un sistema de valors, que ara se segueix mantenint, però també una manera d’explicar la història d’aquest país, la seva, la de Convergència.

Alguns parlen de veritable maccartisme que es va concretar en relegar a l’ostracisme total a tots els creadors teatrals que varen militar en el PSUC o que en foren simples companys de viatge. Joan Ollé també a la R-pública va preguntar al flamant director Belbel si hi havia llistes negres. Naturalment no ho va poder negar absolutament.

IV. El terrible problema del teatre català és l’endogàmia

Com deia Àngel Alonso en una reunió de directors, entre Domènec Reixach (TNC), Calixto Bieiro (Romea) i Àlex Rigola (Lliure) dominen absolutament el teatre professional de gran format. Si ells no volen, no es pot treballar de cap de les maneres i el que resulta molt curiós és la quantitat de coincidències que hi ha a la vista o amagades entre aquests tres llocs de producció teatral.

V. Un element d’esperança

En una xerrada sobre la política teatral a l’AIET, Xavier Marcé (en la que també intervingueren Jordi Font, director de l’Institut del Teatre, i Jordi Martin sots-director gerent del CCCB) en parlar de l’actual situació va fer una mena de metàfora visual per explicar-la. Va tancar els punys i amb molta força va prémer l’un contra l’altre. Això és el que passa, una lluita per imposar-se a una generació i les altres per impedir-ho.

Les companyies històriques, que com va dir una gran crítica de dansa en una reunió a l’ICUB organitzada per Jordi Martí, estan creant un tap i deturen la continuïtat generacional, les companyies subvencionades també. Les alternatives prenen cada cop més una actitud semblant. Només la Sala Muntaner i el Tantarantana estan en l’actualitat oberts a tots els grups joves, com ho van estar sempre l’Artenbrut i el Malic, recentment tancades per dificultats econòmiques. Aquesta malsana situació comporta que els joves talents busquin llocs per expressar-se. Treballen en unes condicions heroiques, sense que es puguin anunciar al diari, sense que la crítica hi vagi, sense cap ressò, amb tot ja comencen a tenir un públic fidel. Alguns dels millors espectacles que hem vist darrerament han estat en aquesta perifèria de les alternatives. Per exemple els espectacles d’Albert Roig amb Sílvia Bel, una proposta de Jordi Casanovas, la gràcia de vendre una capsula d’espectacle (quinze minuts d’espectacle per un euro) com fa cada dimarts Àreatangent. Com a mínim hi ha imaginació, il·lusió i ambició de futur. I mentre Barcelona Teatre Musical, El Molino, l’Arnau (a punt d’enderrocar-se), La Cuina, l’Adrià Gual, el Principal Palacio, els dos antics Capitols estan tancats. Sembla que el Novedades, la Sala Xavier Fàbregas i l’Espai tancaran també. I, de sobte, sorgeix una nova manera d’entendre el teatre que es concreta en uns espais que costen de trobar, que potser no són còmodes però que són acollidors i estan plens de gent jove: volem inventariar-los. Tal vegada serà la primera vegada que una publicació ho faci: Àreatangent, Antic Teatre, Espai Mer (Empar Rosselló), La Caldera, Taller 22, Conservas, Tinta Roja, Almazen, Cerillas, La Table du pain, L’original, Granja Gavà, La Ponderosa, Almirall, The Merry Ant, Picasso, Mx Espai, La interior Bodega, Misceania, Espai Pupu, Nau Ivanov, Mau Mau, Aunautas, el Atelier i Graftic Cultura, amb l’emblemàtic Llantiol com escenari pioner en aquest territori.

De ben segur que el futur del teatre català sorgirà d’aquests espais alternatius, absolutament perifèrics.

(1) FONT, Marc. “Entrevista a Sergi Belbel:”El teatre públic ha de ser un referent de la cultura d’un país”. A Canvi 16, núm. 9,      2 de maig de 2005, p-48
(2) Ibidem, p. 48
(3) Ibidem, p. 48

Publicat a Marc de Referències núm. 24 Primavera 2005