Inici  
  Projecte Històric DossiersAmazonia.cat  
  Webblog

Xina commemora el 50è aniversari de l’ocupació del Tibet

La formula és ben coneguda: un gran país expansionista envaeix un petit país veí davant el silenci de la comunitat internacional. Entra amb el seu exèrcit, redueix violentament els habitants que protesten, afusella centenars de persones, assalta a foc els seus darrers bastions, persegueix els seus líders polítics i/o religiosos i els assassina o s’exilien. Després comença a enviar-hi milers i milers de colons que hi van sota promeses d’un progrés econòmic espectacular, i que canvien la idiosincràsia, els costums i les tradicions dels habitants històrics. Per a arrodonir-ho la llengua original és perseguida, desacreditada, foragitada de la vida pública i l’escola, desprestigiada i minoritzada. Cal aconseguir que el capdavall als habitants originals els faci vergonya la seva pròpia parla, sobretot els joves, i la trobin inútil i fins i tot un destorb. Per a acabar-ho d’adobar, la minoria dels colons que acaba sent majoria, comença a reclamar uns suposats drets lingüístics, i en lloc d’integrar-se el nou país mantenen impassibles la seva llengua i costums i esdevenen l’ètnia dominant econòmicament i socialment.

Paral·lelament a això, l’estat invasor comença a fer obra pública i infraestructures (trens, carreteres) que alhora que es presentat com un avenç modernitzador, té dues virtuts més: és una autopista per a l’arribada fàcil de més i més colons i arribat el cas és la via ràpida per la que pot penetrar un exèrcit si es produeix una rebel·lió seriosa.

Després quan la minoria nacional acorralada protesta per l’extinció a que l’estan sotmetent, se’ls titlla de separatistes de l’estat que els ha ocupat, i ja està. Us sona aquest mètode?

Potser l’únic error de la Xina amb el Tibet és el curt període històric en que ha dut a terme l’ocupació, l’anorreament i la colonització del país, i la memòria internacional encara no ha tingut temps d’oblidar l’anterior situació. No hi fa res que el recorregut mundial de la torxa olímpica dels jocs de Pequin de 2008 hagin estat ben aprofitats pel moviment tibetà, ni que des del seu exili a l’Índia un estobat Dalai Lama digui ara des de Macleod Ganj, a Dharamsala a l’Índia, que s’aconformaria de passar a ser una “regió autònoma” de la Xina. El pla de Pequin és inexorable i té al darrere un dels exèrcits més poderosos del planeta i una demografia desbordant. “Alea jacta est”.

Aquest passat mes de març la Xina va tenir la barra de commemorar a la capital del Tibet, Lhasa, el Dia de l’Emacipació dels Serfs (en al·lusió a la peculiar –i injusta- organització social històrica del país). En aquesta provocació espectacular a l’escena internacional, hi feren participar militars xinesos, i estudiants assimilats que van cantar les meravelles del règim comunista i blasmaren el Dalai Lama, alhora que prometien respondre a qualsevol aspiració “independentista”.

De res no va servir la protesta del govern tibetà a l’exili de la provocació desvergonyida de Pequin just al mig segle de l’ocupació. Just en aquella data, el 28 de març del 1959, van ocupar les tropes xineses el país després de reprimir violentament la revolta popular defensiva. Ni les manifestacions de protesta de les organitzacions d’estudiants tibetants arreu del món, des de Londres a Nova York. Hu Jintao declarava just abans de la commemoració que els darers 50 anys han representat “ la transformació radical i social més extensa, profunda i progressista del Tibet”.

El cert és que el poble tibetà segueix resistint, com ho demostra el gran desplegament militar que la Xina ha hagut de fer a les zones de l’altiplanicie tibetana i també a les regions veïnes, on ha concentrat milers de soldats i membres de les forces de seguretat “davant les possibilitats de sabotatge per part dels partidaris del Dalai Lama”. Certament a algunes petites localitats del país, s’han produït atemptats contra la policia, que va perdre dos vehicles en una explosió a la localitat de Golog.

Fa un any una intensa revolta va posar de manifest la continuïtat de la resistència tibetana, i el miler de “desapareguts” recents denota la ferotge repressió de Pequin, davant la passivitat internacional que ho considera l’afer intern d’un altre estat d’acord amb la cínica teoria de la “no intervenció”. La reeducació a que són sotmesos els presos, recorden els mètodes de la revolució cultural del maoisme més dur. la detenció de simples sospitosos, i l’ invasió de monestirs budistes acompanyen les gran excavadores que cerquen mines de minerals necessaris per al desenvolupament econòmic del gegant colonial.

La coartada ideològica dels comunistes xinesos és que el seu exèrcit revolucionari ha alliberat els tibetans d’un règim d’esclavatge i els ha convertit en obrers lliures però no parla de la repressió nacional i cultural d’un poble que vivia aïllat la seva vida, i que qui sap com hauria evolucionat en llibertat. A l’altra banda, el Dalai Lama que sempre ha preconitzat la revolució pacífica d’acord amb els principis del budisme, ha acusat la Xina d’haver convertit el Tibet en un infern. Davant de deu mil persones arribades d’arreu del món a Dhramsala, a l’Índia, el Dalai Lama va dir que la Xina ha portat un patiment i una destrucció indescriptibles i va cridat a seguir lluitant pel Tibet per “mitjans no violents” per acabar demanant una tercera via, eufemisme que encobreix el fet d’aconformar-se amb una autonomia dintre l’estat xinès, i el govern tibetà a l’exili, el Kashang, ha corroborat aquesta posició del líder espiritual i polític dels tibetans. “Una autonomia satisfactòria i significativa per al poble tibetà i per al poble xinès”, diu l’eufemisme emprat pels actuals dirigents tibetans a l’exili. El possibilisme d’avui però, no sembla el millor camí per a recuperar la sobirania de demà, que un dia el poderós veí del nord va violar als peus del majestuós santuari de Lhasa amb el silenci, si no la complicitat de les cancelleries occidentals.